Enfrontar la seva pròpia revolució

 Vull pensar que a través de l’art es pot canviar el món, o millor dit l’estat de les coses, fer pensar a les persones d’una manera diferent, o simplement fer-les pensar.

Fer-ho diferent, lliure, independent i gratuït, difícil. En una societat com la d’avui, on qualsevol forma d’art està obligatòriament sotmesa, com la resta de les coses, éssers humans inclosos, a lleis imperatives del mercat.

 Hi ha la necessitat de crear art, un art que desperti consciències de la forma menys esperada. Un art que sigui capaç de crear una reacció, qualsevol reacció, un moviment que tregui a la gent del immobilisme, que d’alguna manera transcendeixi, que els influeixi. [Acció-Reacció]

Gabriel Celaya deia que la poesia era una arma carregada de futur. Crec que l’art, i el teatre en particular, són i tenen el deure de ser un arma. Una arma carregada d’idees, de paraules, però també de contradiccions, de paradoxes; un arma, per sobre de tot, inconformista.

Tenia el gest tèrbol, innocent i perillós d’aquells que moren per una idea, i no per una persona, i deixen la vida i l’art obert de pam a pam, com qui obra amb una navalla una caixa toràcica i separa les costelles. Sagnen, fan mal. Millor morir per uns ideals, per uns valors, per un mateix que morir sabent que et vas traïr. És lloable, però no bell.

No hi ha res de bellesa en morir, en la mort.

Benedetti

Lo primero, lo más importante, no te rindas, jamás y bajo ningún concepto. Haz caso  de los versos de Benedetti que tantas veces has leído y volverás a leer  una y otra vez:

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma

Aún hay vida en tus sueños.

No te vendas

Siempre he creído en los milagros aunque aún no sé si en Dios también, supongo que ya lo descubriré.

#MONIgiraMCECC

Algú, avui, deia que el món necessita persones, no herois. Hem de ser més persones, i millor. Aquest algú m’ha fet veure el món d’una manera més positiva. Deia que el canvi depèn de nosaltres.

Llavors, entre la gent apareix una veu trencada que pregunta què fer quan et venen pensaments sobre que nosaltres, una petita part de la societat i del món, qui realment mana està ben lluny de nosaltres, en definitiva, com treure’s del cap que nosaltres no podem fer el canvi en aquest món.

I li diu que l’altre dia, va veure una foto on hi havia una nena amb la seva mare. La nena li preguntava a la mare que significava rendir-se. La mare li respon: «No ho sé filla, nosaltres som dones».

No rendir-se, aquí la solució. Ser tenaç i no deixar de confiar en allò que creus.

Més tard un altre ell, ens parla sobre el compromís i la motivació. I ens fa veure que tot moviment, que tota acció i decisió que prenguis t’afecta i afecta els que t’envolten. I també ens fa veure que hem de deixar de somiar en utopies i començar a crear el món que tots volem quan tanquem els ulls. Ens fa veure que per aconseguir-ho només ens cal mirar-nos al mirall, tenir coratge, començar a actuar i creure en nosaltres mateixos.

I avui he après que tot depèn de mi, l’essencial és invisible als ulls.

Amb ells i ella i les coses petites que ens envolten, que són les que realment importen. Amb ells i ella mirem el món d’una manera diferent. Somriure a tot el que se’t creui a la vida.

 

– https://www.youtube.com/watch?v=pZ29HpRRC_Q –