Asseguda al sofà. Estrella a la mà i un bol d’olives sobre la taula. Aquest és el panorama a la casa verda. La vida m’està donant cops, cops amb un pal fort i ple d’espines. I jo només sóc capaç d’asseure al sofà i escriure, i també recordar.
Estem a un parc de Girona, uns coneguts organitzen una trobada de gent com nosaltres, de gent alternativa, de gent amb altres esquemes mentals, de gent amb ganes de moure’s, de gent que vol dir la seva i okupar espais comuns i també de nens i nenes que creixen descalços. Hi ha gent amb rastes, hi ha gent amb el cap rapat, algunes porten el cap de colors, blaus, verd, alguna lila. Hi ha gent amb el cabell llarg, amb cua o sense. Hi ha molta gent. És increïble com aquestes trobades agrupen a gent tan diferent a simple vista, gent amb totes les estètiques possibles però totes amb una mentalitat comuna. Compartir.
I recordant això és quan penso, realment la vida és això. Compartir. Moments, mirades, objectes, records, experiències, pors, riures, inquietuds o bé dues paraules. Compartir la roba, el llit, el sofà o el pis. Compartir un entrepà entre 4. Compartir els diners, cotxe o la tenda d’acampada. La manta una nit d’hivern o el ventilador una nit d’estiu. Compartir una tovallola quan nedes al mar en tornar d’una nit llarga. Un moment de guitarra i veu. Compartir l’última cigarreta o l’última estrella. O bé la vida sencera.
Compartir el pes de la vida amb la resta fa que pesi menys.
Compartir la vida i compartir la mort.
Acune 