Feia dies que hi pensava.
Fa dies que m’imagino com serà veure’ls. Fa poc més de tres mesos que només hem tingut contacte per videotrucada. Ara em veia amb ells, al març, confinats en un pis petit però amb una terrassa ben gran. Tots quatre fent família, essent també l’enveja de la resta. Aquells mesos vam riure, vam plorar, vam beure i vam fumar molt. Encara que el món s’ estigues venint avall, entre nosaltres fluïa una sensació de llibertat total. Vam explorar-nos entre nosaltres, ens vam permetre conèixer les intimitats alienes i també les pròpies. Ens vam permetre ser vulnerables. Ens vam cuidar molt.
Quan es Cap d’Any ens ajuntem. I com cada Cap d’Any, desprès de sopar però abans del raïm fem una roda del que ha estat per cadascú de nosaltres l’any que deixem enrere. Jo, que encara no he arribat a terres catalanes, ja hi penso des de fa dies i inclús setmanes. M’han canviat moltes coses durant aquest any; em veig en aquella habitació petita fent una llista, escrivint per decidir si marxar podia ser una opció, és més, si marxar era l’opció correcta.
Ara em veig en aquella taula allargada, amb tots ells mirant-me, esperant que jo digui que ha estat el millor d’aquest any, mira que he estat donant-li voltes i no sé si per vergonya o per no saber quina cara posar vaig dir la cosa que realment menys m’importava en aquell moment. Podria haver dit que el millor havia estat tenir al meu Company de quatre potes, passar el confinament amb ells tres, poder haver trobat a una persona amb qui parlar, pintar i compartir, he pogut conèixer altres mons que m’encanten, altres formes de veure la vida, créixer com a persona en un lloc lluny de casa, que encara que passin els dies i setmanes seguim trobant-nos, però no, tot això no ho vaig dir. Però tot i aixo ells s’alegren, diguis el que diguis, de poder trobar quelcom bo en aquest any tan estrany.
Em sorprenc, és tot tan complicat. Tornar on abans. No m’està bé. Parlo amb ella i amb ell, amb tu. No era conscient de tot el que els hi he trobat a faltar, gens conscient. Potser, aquell temps allà he hagut d’obviar-ho per tal de poder sentir-me bé. No ho tinc clar. Sento ansietat cada cop que hi penso en com he pogut no adonar-me d’aquests sentiments que tinc ara. La gent que tens al voltant et defineix, i a mi, em definiu vosaltres, com us he pogut obviar?
De fet, ell, el no rastes, m’ho exemplifica. Ell també ha obviat durant anys quant d’important som l’un per l’altre; suposo que cal fer-ho per seguir endavant. Però de cop, vull pensar que un moment de lucidesa ens va ajudar a entendre-ho i a voler posar remei. Memòries del subsòl, un llibre que no sé si tindre mai el valor de llegir-me’l. Un llibre que no sé si posar a la tauleta de nit o a la capsa dels records. El títol del llibre em transporta a temps passats, on tot era nou, on tot era bastant més fàcil, on ells eren pilars.
Torno en tren. M’encanta viatjar en tren.
Torno cap a casa deixant enrere el que abans era casa. Inevitable que se’m mullin els ulls; em recorda tant a quan tornava de Mallorca, aquella sensació de buidor per deixar-los allà però alhora amb ganes de tornar. Ara bé, no tinc 16 anys i no ploro abraçada a la seva olor, en alguna cosa hem madurat, suposo. Ara, també sóc moments de dubtes, de llàgrimes retingudes. Sóc construcció i enderrocament constant. Un no puc més, un vinga va! I ara, també, sóc conscient del dolor d’una ferida oberta. Un dolor al mig del pit.
Acune 