A l’estomac papallones

Del drama tres muntanyes;

fa temps que penso que no visc els meus millors moments, miro les llibretes on escric i m’adono que fa més del que em pensava.

Re-llegeixo pàgines escrites, no sóc de fer-ho. Escric. Vomito, pensaments, sentiments. I m’allibero d’ells. No sóc de tornar.

M’ha costat mesos adaptar-me aquí, al poble. A estar lluny dels qui estimo. D’aquells que m’ajuden a saber qui sóc i com vull ser. De debò, no ha estat fàcil. Abans de marxar, just quinze dies abans de marxar, escrivia sobre això; escrivia sobre buscar objectius, objetivos a corto plazo com sempre m’ha dit la meva mare. Escrivia sobre com m’ha costat trobar-me i desprès també hi ha pàgines escrites on ja em sentia a gust amb la meva decisió, amb mi mateixa. Pàgines on m’explico que em sento orgullosa de mi i d’ell. Per estar aquí. Per enfrontar-nos junts a tot això. Orgullosa de mica en mica anar avançant.

La visita a Catalunya per Nadal m’ha suposat un sentiment estrany. No he pogut escriure com. Fa gairebé tres setmanes que he tornat a casa, sí, a casa, a casa nostra. El nostre raconet. Doncs no ha estat fins fa pocs dies on realment he aterrat, m’ha costat dies i dies tornar a agafar forces per a fer. Reaccionar. Tres setmanes en les quals m’he tornat a qüestionar cada acte realitzat, cada pensament, cada sentiment.

No vull seguir així. N’estic segura que així no vull seguir. Per tant, com et dic, cal actuar. Cal fer fora als dimonis. Escriure sobre ells. Dibuixar-los. Vomitar-los i deixar-los passar. Un pas rere l’altre. I així, complir objectius, petits però no fàcils.

Els meus objectius?

Aprovar l’examen de conduir.

Acabar un llibre de la tauleta de nit.

Seguir el meu curs de percussió.