Em sento amb la necessitat d’escriure sobre la Gloria.
Fa una mica més sis anys que ens tenim.
Amb ella vaig descobrir el que és comptar amb algú del mateix sexe que jo. Però comptar de veritat. Ella és capaç d’entendre a la resta, però entendre de veritat. A vegades penso que la Gloria m’entén millor que jo mateixa. Ella a tothom que se li posa en el camí. Però ajudar de veritat. És capaç d’involucrar-se tant que es fa mal.
Des que la conec no he tingut les plaques de pus a la gola que tenia tan sovint. Amb la meva amiga Gloria he après a no haver-me de callar les coses, a posar incens a casa, a escurar els plats, a no procrastinar i sobretot, a donar, a donar però sempre amb mi com a centre. He après a tenir algú amb qui no cal parlar cada dia, amb qui no cal veure’ns cada dia, però en el moment que una de les dues és lluny, trobar-nos més a faltar. Amb la Gloria he entès que tenir les coses clares no és dolent, a acceptar-me i sobretot a parar, de tant en tant.
Ens veig, les primeres vegades que quedàvem a soles. Fora del grup. Del gran grup que som. Més petites, jo més, sempre. Jo amb ganes de menjar-me el món i ella que em guiava sense saber-ho. L’amistat, com arriba a ser, no? Me l’estimo molt a la Gloria.
Amb ella vaig descobrir que podia tenir agulletes a parts del meu cos que no sabia que es podia estirar, sortint d’aquella primera classe em vaig enamorar del yoga. Penso que la Gloria m’ha donat la clau per entendre’m.
Un dels millors records que tinc amb ella va ser tornant d’una nit de fracàs a l’Apollo. Tirats tots tres a l’entrada d’aquell pis ronyós, mòbil en mà, música, la cervesa ja calenta, riures, i ella passejant pel passadís. Flotant pel passadís.
De gran m’agradaria assemblar-me una mica a ella.
Acune 